MIRADES de BARCELONA

MIRADES de BARCELONA neix de casualitats i necessitats.

De casualitats de persones anònimes que em creuo en el meu dia a dia, i de la necessitat de saber-ne la seva història.

Totes les històries són fictícies, inspirades en el que aquella persona m'ha transmès en un moment i un dia determinat, molt sovint una sensació fugaç que dura pocs minuts.

Històries de persones qualsevol, que podrien ser meves o teves.

Sensacions i paraules barrejades amb imatges.

JOSEFINA, JOSEPA I JOANA, SANT MARTÍ

Aquestes són la Josefina, la Joana i la Josepa. Cada matí s'aixequen i reuneixen les forces per sortir al carrer i trobar-se. Sempre el mateix banc, el de davant de casa. I allà passen les hores, observant, passant llargs minuts en silenci, i de tant en tant, deixant anar algun comentari per a trencar la monotonia imposada. A vegades els agradaria quedar-se a casa, mirant les rajoles de la cuina i fer companyia a les seves lamentacions, però no són capaces de trencar el pacte. Així que un dilluns més baixen al banc i comencen la setmana amb el vent desagradable que es cola entre els arbres, aquell que tothom evita. Tot i que el fred els cala els ossos, un dia van prometre que mai perdrien aquell moment sagrat, i elles no són de prometre allò que no compliran.

23 de març de 2015

JOAQUIM, EL BORN

Ha obert els ulls ja fa hores, però com que fa les coses lentes i amb persimonia just ara és quan ho ha acabat tot i pot sortir al carrer. La tos i el malestar no l'han deixat dormir, però tot i això s'encén un Ducados només sortir per la porta. El fa sentir jove. L'olor del fum li fa venir al cap records molt llunyans, que semblaven oblidats en la seva memòria. I per un moment, els petits carrerons es transformen i tot torna 60 anys enrere. I veu aquells rostres coneguts als balcons i torna a sentir els crits de les dones parlant per la finestra i l'aroma d'aquell perfum que li feia posar la pell de gallina. I allò, un dia més, fa que en Joaquim surti al carrer, i tingui ganes de tornar a perdre's pel seu barri, encara que ara només senti els crits dels turistes i l'olor de la cervesa que porten a la mà.

1 d'abril de 2015

JOAN I JOHAN, LÍNIA LILA

El Joan torna a casa després d'haver tingut classe amb els seus alumnes, un cop més s'ha passat tres hores parlant per ningú. Potser és que ja ha perdut la seva habilitat de saber transmetre que el que t'aporta un llibre o una paraula mai t'ho podrà aportar res més. Per allunyar tots aquests pensaments obre el llibre electrònic que li va regalar la seva dona l'any passat pel seu aniversari. Potser ja s'ha fet massa gran per donar lliçons a ningú. Potser ja no té ni el talent, ni la motivació, ni les ganes que l'havien omplert tota la vida. Sent que ja no és capaç d'aportar res per ningú, i això l'entristeix. Potser ja no és el seu moment. I quan arribi a casa haurà de tornar a escalfar les restes del dinar al microones i remenar el plat amb la forquilla. I tornar al llit buit, més gran que mai.
Al seu costat la gent segueix passant el dimarts, aliens als seus problemes que mai sabran i immersos en històries que ell mai coneixerà.

14 d'abril de 2015

S'acaba el cap de setmana i té el cap ple d'idees i propostes. Últimament està més creatiu que mai, desde que va marxar d'aquell pis se sent lliure, sense cadenes. Fins i tot ha recuperat l'skate del fons de l'armari. Feia temps que no es concentrava i ara és com si una gran cascada li innundés el cos. És una pena no poder-ho compartir amb ningú. Està radiant d'eufòria, fins i tot es podria dir que és feliç, però està sol. I és una sensació al que no està acostumat. Portava mesos esperant aquest moment d'inspiració que li fes recordar quina és la seva passió i perquè s'ha passat des dels 18 anys treballant en feines de merda per poder-se dedicar al que creu. I quan per fi se li brinda la seva gran oportunitat l'haurà de celebrar sol a casa, menjant-se un tofu sota la mirada atenta del seu gat. Ara dubta del si realment aquest és el concepte de felicitat que sempre se li havia escolat entre els dits. Ja no sap com afrontar l'enorme frase "Carpe Diem" que té fermament tatuada al braç esquerre.

21 de juny de 2015

FAMÍLIA JORDÀ, LES GLÒRIES

La tradició sagrada dels dilluns al parc. El moment del dia on tot sembla més senzill. La vitalitat del Roc, el gos, que només s'ha de preocupar de buscar i tornar mirades d'afecte. La curiositat del Jofre, el seu fill, que avui estrena "moto" nova i no para de somriure i mirar al cel buscant l'aprovació dels seus pares. La tarda mandrosa del dilluns, fonent-se sense pressa. Però ells avui no han vingut agafats de la mà, han posat el nen al mig de manera estratègica. No s'han assegut a la gespa amb els peus entrellaçats com solien fer sempre. No s'han donat ànims per la setmana, ni tan sols s'han dirigit un somriure, ni una inclinació d'ulls. La bombeta s'ha fos definitivament.
Però avui és dilluns, i les tardes de dilluns al parc són sagrades. I aquí estan, fingint tenir una estona de cel per no afrontar la realitat.

8 de juny de 2015

MATRIMONI JOFRÉ, SAGRADA FAMÍLIA

De sobte els va semblar una gran idea entrar en aquell bar, no tenien gana, ni set, però feia massa temps que no s'asseien junts en algun lloc que no fos el menjador de casa amb l'olor d'humitat i els crits de la tele de fons per trencar el silenci.
- Per què no mirem les pel•licules que surten al diari?
- Però si ja saps que no podrem anar a veure'n cap.
- Ai, però nena, a mi m'agrada saber de quines històries parlen, i així em puc imaginar com acaben.
- Pots comptar, si totes tenen sang i fetge, i la meitat no s'entenen.
- Ja fa 4 o 5 dies que no faig caca, ja he perdut el compte.
- No et preocupis més, ja ho arreglarem. Mira, porto una taca al pantaló, deu haver estat aquest matí quan he anat a comprar el peix, quina vergonya anar tacada tot el dia...
I de sobte, ell s'aixeca, desprenent una fragilitat extrema, i tomba la tassa de cafè de la taula. Ella el mira als ulls i li posa lentament una gorra del Barça, desgastada pel pas del temps i el sol, com les arrugues que li cicatritzen el rostre.
- Ho arreglarem tot a casa, no et preocupis.
I amb la mirada perduda i les mans tremoloses agafades avancen lentament fins a la barra.

27 de maig de 2015

JOEL, GRÀCIA

Sempre, desde el moment que va prendre la decisió s'havia de sentir les mateixes preguntes en boca de tothom... "I per què la pintura? Per què els quadres? Si tu amb la teva intel•ligència haguessis pogut guanyar-te la vida sent el que volguessis... Advocat, metge, arquitecte... Per què morir-te de gana pintant desenes de quadres que després ningú et comprarà?" Eren persones que no podien arribar a sentir allò, el que sent el Joel cada cop que es posa davant d'una tela buida. I si, potser no té un talent superdotat digne d'un artista i potser s'està tirant de cap a un carreró sense cap sortida, però fins al moment, no hi ha res ni ningú que l'ompli tant de sentit com allò. I si per recordar-ho ha de passar cada tarda remirant les seves obres, així ho farà. Encara que sigui l'única persona que ho faci, encara que cada dia es plantegi mil i un cops si s'està equivocant. Perquè ha d'aprofitar aquesta sensació, per si algun dia ja no torna mai més a aparèixer i s'ha de passar la seva resta de futur vivint d'aquest record.

3 de maig de 2015

JOSH, EL RAVAL

Ja no sap si avui és dijous o dilluns. Avui està content, guanyen de 10 punts i és el primer dia en molt de temps que fa un partit decent. Sempre havia volgut ser bomber, però ara no li sembla tant malament passar-se tots els dies de la seva vida jugant a bàsquet. És el seu moment preferit, no ha de pensar ni pendre decisions, només seguir instints. L'únic moment en que la seva ment no l'obliga a replantejar-se què fa amb el temps, amb els minuts que li van xocant a la cara. Sí, ja té 25 anys, però segueix igual o més perdut que 10 anys enrere. Sempre li ha costat parar-se i pensar. No li agrada decidir, prefereix que les coses apareguin sense previ avís. Però de moment espera i res arriba, només la pilota, que de tant en tant li dóna un bon rebot per marcar 3 punts. I així no se'n adona i passa una altra primavera, deixant pas a l'estiu. I tornen els turistes que li prenen el lloc als bars del Raval.

18 de juny de 2015

JORDI, L'EIXAMPLE ESQUERRE

Durant l'escassa hora que té per dinar gasta més temps deambulant pel carrer que no pas menjant. Engull ràpid qualsevol cosa i surt a fora, sempre inspirant amb força per sentir com se li omplen els pulmons, encara que es tracti d'aire de ciutat, d'aquell tant dens que fa temps que ha perdut la puresa. Quan li ve la inspiració s'asseu al primer lloc que troba i treu el seu llapis rossegat amb ansietat per deixar anar la mà sobre el paper blanc immaculat. Se sent engabiat dins d'aquella oficina grogosa amb taules de fusta corcada. És com un ocell que rescaten maferit del bosc però es passa la vida infeliç, cantant per la seva llibertat dins d'una gàbia. Quan surt a fora és quan per fi pot desbloquejar el cervell i descansar els ulls del color artificial de la pantalla. Té tantes coses dins per transmetre que a vegades sembla que el cap li explotarà abans que arribi l'ansiada hora del migdia, quan sembla que les portes el convidin a abandonar aquell espai claustrofòbic i rutinari. És trist veure passar les hores des d'una cadira amb rodes i gastar les hores fent documents inútils i buits de tot el que creus i defenses. Qui li hauria dit fa 30 anys enrere que acabaria caminant amb el mateix posat amargat i monòton que la resta de la gent... Però el seu moment, sense adonar-se'n ja ha passat, fugaç com tots els bons records. I ara ha arribat l'hora d'acceptar que no és diferent dels altres, i que s'ha de conformar amb aquests petits instants d'il•lusions paral•leles formades per les seves pròpies paraules. Són temps d'aparentar ser com la resta, i discretament saber que ets i seràs sempre diferent. Tot i que no valgui la pena, ni tinguis l'oportunitat, de mostrar-ho mai a ningú

28 d'octubre de 2015

JOVANNA I JONÀS, PLAÇA UNIVERSITAT

Els dos són conscients que aquesta pot ser la última vegada que es tornin a veure. Si més no almenys durant molt de temps, molts matins sense cafès compartits ni cançons de bon dia. A partir d'ara tot això serà substituit per pantalles, que tocaran amb els dits, com si aquell tros de plàstic pogués tenir el poder de traspassar milers de kilòmetres i que les seves mans s'uneixin. A poc a poc s'aniran oblidant les sensacions de l'altre: les olors, la pell de gallina, la brillantor dels ulls i el tacte del cabell. Per això aquest és el seu moment, i intenten retenir-lo i condensar-lo al màxim, com si abraçar-se més fort servís per fer menys melancòlica la situació. Aquesta és la seva última esperança: poder viure d'aquest record passatger tant temps com puguin, amb la il•lusió que això els permeti conservar la felicitat que estan sentint. Saben que les emocions no es poden allargar, que són efímeres, com les paraules, però avui volen creure que són diferents. Per un moment es permeten el luxe de pensar que el món funcionarà per ells, fins que finalment arribi el moment de separar-se i, un cop més, la realitat els innundi el pensament i vegin que la distància els va trencant, lentament, tota la seva utopia i els posa de cara contra la paret de la realitat.

10 de gener de 2016

JOSHUA I JOHARI, LÍNIA VERDA

Sempre havia tingut una fixació especial per les estrelles. Des de que té consciència recorda treure cada nit, sense excepció, el cap per la finestra i mirar al cel com s'ordenaven els puntets brillants entre el fum que tenyia de contaminació el seu petit univers. Era la seva manera d'acomiadar, el seu conte de bona nit particular. S'havia acostumat a tenir les estrelles per qualsevol excusa: perdemanar un desig sense sentit i absurd perquè es complís en les èpoques d'insuportable rutina i per poder sentir encara més satisfacció quan estranyament els astres de la seva vida també s'alineaven. Suposo que tothom necessita creure en alguna cosa... I això era la seva religió particular. Cada vegada que els sentiments o les persones el decepcionaven sabia que seguia tenint les seves petites constel•lacions, tot i no poder arribar a tocar-les mai. Com que mai va complir el seu somni de ser astronauta es conforma amb un tatuatge que remira mil vegades quan el sol monopolitza el cel... Esperant impacient que deixi pas al seu moment, el que li ofereix la morfina que res ni ningú més li pot donar, el seu secret més proper a la felicitat.

4 d'abril de 2016

Encara recorda el primer cop que va pujar al metro, just quan feia dos dies que havia aterrat en aquella ciutat desconfiada i freda. Té a la ment clavada la hostilitat del rebuig de mirades que rebia quan intentava buscar un destinatari amb qui compartir espurnes de pupil•les. Però el que més li ha cridat l'atenció desde aquell primer cop al submón són els pals. Aquelles barres metàl•liques i hermètiques, que sembla que estiguin fetes de gel. A primera hora del matí obserbava com al voltant del tros de ferro s'hi ajuntaven mans aferrades amb punys apretats amb força, com si es tractés d'un ritual de bon dia, o d'una tribu llunyana. El fascinaven les textures de les pells, la immensa gamma de colors de les ungles i les pigues i les taques que fan que uns dits et facin somriure. Cada cop que puja al metro s'agafa amb convicció a la barra, esperant que algun dia, de tant fort que l'envolta, totes aquelles mans li puguin transmetre tot allò que necessita i enveja dels altres. Llàstima que no sigui conscient que ell és, de llarg, el que té les mans amb més potencial i els valors més únics per compartir de tot el vagó. Només necessita creure-ho.

11 de febrer de 2016

ANÒNIMS, LíNIA LILA I BLAVA

El metro és el seu moment per parar i pensar, és curiós que per la resta de gent sigui un pur tràmit de transport i que per a ell signifiqui un espai vital en la seva quotidianitat. Amagat sota els auriculars, les melodies i les lletres li fan imaginar móns utòpics on el més important és fer les coses fàcils i gaudir. L'octubre l'ha tornat a atrapar en una espiral infita de tasques inútils a fer i pensaments tòxics que no es dilueixen, com feien a l'estiu, amb la sorra de la platja i la brisa fresca de la matinada. Però baixa al metro, i el món subterrani es converteix en el seu paradís particular. I allà pot somniar el que vulgui sense ser jutjat, i pot començar de nou i construïr el que realment desitja. Encara que la línia lila sigui tant curta que no deixi temps per escoltar més de dues cançons seguides i el seu castell de cartes es destrueixi amb la misteriosa veu femenina que li anuncia la parada. Les escales mecàniques li donen la benvinguda a la realitat i fins demà al matí està prohibit tornar a il•lusionar-se amb històries que mai seràn les seves.

5 d'octubre de 2015

JOVES, ANDANA DIAGONAL

La gent que agafa l'últim metro... 7 estranys de menys de 30 anys que per les casualitats de la vida s'han acabat ajuntant com sardinetes en el banc d'una andana amb llum blanca i ambient carregat. Cadascun amb un micro-univers dins seu, amb pensaments fugaços que venen i van, i alguns, que aquestes hores, ja es difuminen amb la son. "M'he lesionat el genoll, el pròxim partit a la banqueta... Joder, tota la mala sort del món ha anat cap a mi o què?", "Què faig? Li parlo o no li parlo? O semblo un plasta o semblo un passota...", "Una altra oferta que demana 5 anys d'experiència i 3 màsters en enginyeria aeronàutica", "Li dic que jo també l'estimo encara que sigui mentida?", "Ja està me mare preguntant-me quan arribo a casa... No podré marxar mai d''aquesta presó.", "Només 10 likes a Instagram, no tinc amics."
I així, aïllats en els seus móns s'omplen l'estona d'espera. Sense adonar-se que no són tant diferents de la resta que els envolta. Sense plantejar-se que allò que viuen ja ha estat viscut milions de vegades per altres i que les seves paraules porten anys sent utilitzades, sent pensaments fugaços en altres petits planetes. I aquesta és la gràcia, la de sentir-te especial per estar dins del teu caos particular, on només hi entres tu. I on tot es pot permetre el luxe de ser únic.

16 de desembre de 2015

Portava els cascos amb la música massa alta, com de costum, per evitar adormir-me pel camí. Quan he entrat al vagó ni tant sols m'he adonat que hi era, perquè estava al meu món, com sempre. Però de cop, he obert els ulls i he observat com tota l'atenció de la gent es dirigia cap a ell. A poc a poc, els mòbils quedaven en segon pla, els llibres descansaven per uns instants, i fins i tot la música que m'entrava per les orelles ha hagut de pausar-se. El sentiment i la potència que desprenia en cada nota que creava amb les cordes era una cosa indescriptible, però allò que impactava era la mirada amb la que tocava. Una mirada profunda, fosca, però que brillava amb il•lusió reflexada a la fusta del violí. Per un moment, la vida dels passatgers s'ha aturat i estic segura que els pensaments han devorat la ment de la gran majoria de les siluetes del metro. I ell seguia tocant sense parar, hipnotitzant a tothom que se li creuava. Us prometo que he vist poques mirades com la aquella. M'hagués agradat saber quina és la seva història... Però no em veig capaç d'inventar-la.

18 de novembre de 2015

JOHN, PLAÇA SANT JAUME

L'única manera d'equilibrar el seu desordre vital era agafant la bici i perdent-se pel barri gòtic. Ser una persona invisible i anònima entre els carrers estrets i humits. Un dia al mes es permet el luxe de pendre's un dilluns per ell mateix enlloc de destrossar-se les ungles i omplir-se el cap de tots els núvols que l'envolten. Sap que quan aquesta petita utopia s'escapi tot tornarà a la mateixa melodia melancòlica de sempre... Per això, per un moment, deixa que el vent el despentini, i respira, deixant el calaix dels pensaments en una falsa imatge d'estabilitat. Que es desfà quan es desenganxa dels pedals.

7 de juny de 2016

EL METRO

"A qui li deu haver comprat tants globus? A la seva filla? Quin súper pare, jo mai li he comprat globus tant grans..."
"Ja m'agradaria a mi tenir un nòvio així. I ell comprant-me una simple bufanda, és impossible que mai tingués una idea tant original..." "I si li demano que me'n doni un? Potser si em presento amb un globus la faig riure i em perdona... no, quina idea més estúpida..."
"Búsqueda de google: dónde encontrar globos baratos Barcelona. "

El Manu passa vergonya, tothom l'està mirant i no soporta notar com pupiles desconegudes se li claven a l'esquena. Què trist que a la seva edat encara hagi de permetre que el tractin així. Hauria de fer un pensament, tirar els globus a la via i no tornar. O millor encara, regalar-los. Desfer-se d'ells i no tornar a fer un pas enrere. O potser marxar molt lluny, en algun lloc on tornar a començar. Però no, ell no pot, no és així, no és d'aquells que es pot permetre fer com si res i començar a escriure un blog de viatges. Per un moment li agradaria, voldria saber que se sent estant a l'altra banda, sent l'enveja dels demés, l'admirat i no el que sempre anhela ser alguna cosa externa a ell. Però segueix, i porta els globus on li demanin, encara que hagi de fer una hora de viatge perquè arribin a la part alta de la ciutat. Diuen que és material fràgil per portar-lo en moto. Globus a domicili, ja és el que faltava... L'únic que el consola és pensar que aquesta feina pugui contribuir a la felicitat d'algú. Un punt de color en una de les mil vides grises que es creua cada dia, qui sap. Potser simplement seran uns segons d'il•lusió que explotaran amb el globus, però almenys ja haurà valgut la pena. Potser algun dia li retornaran un globus a ell.

Mentrestant a l'andana tothom s'imagina històries brillants sobre el noi dels globus, tothom menys ell, que només pensa en arribar a casa i esperar el dia en que decideixi trencar-ho tot. A partir d'aquell dia petarà tots els globus que trobi, així ningú el podrà jutjar mai més. I amb el temps, a poc a poc podrà a esborrar la marca tatuada que fa tants anys que carrega. Ja no tornarà a ser "el noi dels globus", no, no ho tornarà a permetre.

5 de febrer de 2017

No hagas fotos a desconocidos. No les sonrías. No toques perros ajenos. No te muerdas las uñas. No comas tanto queso. No intentes recuperar a alguien que te ha hecho daño. No hagas de tu hobby tu profesión. No llores en público. No dejes las cosas a medias. No hables si no te han hablado. No seas inculto. No seas insistente. No fumes. No viajes a países peligrosos. No mires el móvil en el trabajo. No te montes películas. No tengas miedo del futuro. No vuelvas a llamar. No exageres. No hables tan alto. No confundas la vida con uno de tus estúpidos cuentos. No remuevas el pasado. No bostezes en público. No te menosprecies. No salgas de casa sin taparte las ojeras. No quieras tanto.

Y sobretodo, no lleves nunca una guitarra sin funda en el metro.

17 de desembre de 2017

Llista de propòsits no complerts durant el 2017:

- Adoptar un gos
- Posar-li Vincent

- Deixar la feina sense antel•lació deixant un post-it a la oficina
- Comprar uns mitjons de High School Musical
- I unes ulleres sense vidre
- Cantar en un lloc públic "I want to break free"
- Agafar el primer avió que surti a un país on no parlin el teu idioma
- Somriure a totes les persones que et creuin la mirada

- Montar un chiringuito de mojitos
- Ser feliç i començar un any NOU de veritat

Només li queden 3 dies per poder complir-los i aquí estan, ella i el Vincent.

29 de desembre de 2017

EL MASNOU

Sempre que anaven a la platja a ella se li encrespaven els cabells i a ell se li tallaven els llavis. Ja feia massa vent per anar a veure el mar. La brisa es clavava amb força a la pell i la olor de sal els contaminava els pulmons. Ella odiava el soroll monoton de les onades. Ell odiava els grans de sorra entre els dits dels peus. Odiaven anar a la platja en ple octubre. Baixaven monotonament el passeig evitant-se les mirades i les mans. Després deixaven que el silenci de la costa els envoltés, disfressat en forma d'evasió. Una excusa més per poder perdre's i evitar les paraules. Odiaven haver de compartir aquest moment. Odiaven compartir el mar. Però era dijous, festiu, i tocava sortir a la platja. Encara que els dos fes temps que estiguessin enfonsats en la seva inèrcia, profunda com el mar que s'obliguen a visitar.

12 d'octubre de 2017

Avui per fi ha arribat l'hivern. Quan m'he despertat he mirat per la finestra, abraçada per una fina capa entelada. He traçat una rodona i se'm han quedat les puntes dels dits impregnades de partícules minúscules d'aigua, barrejades amb la pols de nostàlgia que fa temps que s'ha apoderat d'aquesta habitació. Feia temps que les meves mans no creaven res nou, ja mai tornaré a crear aquells paradisos imaginaris que tant m'agradava construïr amb els pinzells desgastats. Però avui, per un moment, el vidre ha tornat a ser una tela en blanc on tot és possible. Quan he mirat al llit s'havia despertat i desde lluny li he vist aquells ulls blaus tant fràgils i aquosos. No ha dit res però he pogut notar com la seva mirada m'enviava calidesa. Em sembla que aquella calma era allò que em reafirmava que l'estimaria sempre.

Han passat minuts i hores, però el silenci sempre ens fa creure que el temps és lent. El nostre banc estava lliure, protegit per centenar de fulles grogues que anhelaven la llibertat i ara es troben abandonades i trepitjades. Nosaltres, com sempre, observem pacientment el carrer, com si esperessim que passés alguna cosa. Mai res canvia, però ningú es queixa. De sobte, he notat una pell aspre i gelada sobre la meva mà. L'he agafat amb força per escalfar-la. Per sort, a mi sempre m'ha agradat el fred.

11 de desembre de 2017

CARRER ROGENT - EL CLOT

EL POBLENOU

Per alguna raó que encara segueix buscant sempre havia estat una persona extremadament sensible. Era com si el malestar dels demés se li enganxés de forma inherent a la seva pell, i l'hagués de carregar juntament amb tota la seva col•lecció de melancolia.
La vida no s'havia portat malament amb ell, però aquella persistència de buscar cada cop una mica més enllà del que es veu a simple vista l'havia conduït a viure sempre cap al límit.
Li agradava viure ocult dins de la seva cuirassa superficial, entre tatuatges i cadenes, així mai ningú li podia demanar explicacions sobre tot el que passava dintre seu, mai ningú podria sospitar que les emocions li desprenien tota aquella electricitat. I és que ell mai havia sigut de justificar res a ningú.
I ara, llegint els papers rebregats que va trobant pels carrers, pot triar si imaginar-se les persones de les històries que porten impreses i fer-les seves o si llençar-los amb força i fer-les desapareixer per tothom. I aquest poder de decisió és el que portava buscant durant tant de temps.

2 de setembre de 2017

Anys enrere li encantava inventar-se històries ambientades en Nova Orleans, era la seva gran obsessió. Mirava les antigues postals que tenia apilonades a la taula i dibuixava personatges amb la ment, de forma gairebé incontrolable. No sabia perquè sempre acabava amb el pensament en la mateixa: la del saxofonista amb insomni que calculava meticulosament l'on i el quan s'havia d'asseure perquè li reomplís la tassa de cafè cada nit la mateixa cambrera de mans amb taques vermelles. I quan s'adonava que tornava a caure en el mateix argument sense adonar-se, se li dibuixava un somriure: mai podria ser escritor, era massa monotemàtic.

Ara fa tants anys que no imagina res que sembla com si aquella època s'hagués arrugat com les antigues postals. Des del carrer desert del Poble Nou observa la vorera, massa ampla per tant poca gent que la trepitja. Però ja no imagina res, està massa cansat i només mira com transcorren els minuts entre els escassos clients que venen a recollir-li mobles vells.
Aquest vespre el jubilat que li ha comprat la calaixera descobrirà a dins un paquet lligat de postals antigues. Són totes de Nova Orleans.

10 de setembre de 2017